Amor particular

Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Simplement genial...

El Buscador

Aquest és un conte, llegit pel mateix Jorge Bucay, del llibre que he citat en el post anterior "Cuentos para pensar". Es titula el Buscador i espero que us agradi :)

Cuentos para pensar...

Primer de tot disculpar-me per tots aquests dies en els quals no he renovat el blog. La veritat és que no és que no hagi tingut temps ni res per l'estil, simplement no sabia què escriure i a la vegada em feia mandra...

Però l'altre dia,degut a la lectura que estic fent d'un llibre titulat "Cuentos para pensar" de Jorge Bucay, vaig pensar que el que llegia era digne de compartir amb altres persones...

"Me levanto por la mañana.
Salgo de mi casa.
Hay un socavón en la acera.
No lo veo y me caigo en él.

Al día siguiente
salgo de mi casa,
me olvido de que hay un socavón en la acera,
y me vuelvo a caer en él.

Al tercer día
salgo de mi casa tratando de acordarme
de que hay un socavón en la acera.
Sin embargo no lo recuerdo
y caigo en él.

Al cuarto día salgo de mi casa tratando de acordarme
del socavón de la acera.
Lo recuerdo y,
a pesar de eso,
no veo el pozo y caigo en él.

Al quinto día salgo de mi casa.
Recuerdo que tengo que tener presente
el socavón de la acera
y camino mirando al suelo.
Y lo veo y,
a pesar de verlo,
caigo en él.

Al sexto día
salgo de mi casa.
Recuerdo el socavón de la acera.
Voy buscándolo con la mirada.
Lo veo,
intento saltarlo,
pero caigo en él.

Al séptimo día
salgo de mi casa.
Veo el socavón.
Tomo carrerilla,
salto,
rozo con la punta de mis pies el borde del otro lado,
pero no es suficiente y caigo en él.

Al octavo día,
salgo de mi casa,
veo el socavón,
tomo carrerilla,
salto,
¡llego al otro lado!
me siento tan orgulloso de haberlo conseguido
que lo celebro dando saltos de alegría...
Y, al hacerlo,
caigo otra vez en el pozo.

Al noveno día,
salgo de mi casa,
veo el socavón,
tomo carrerilla,
lo salto
y sigo mi camino.

Al décimo día,
justo hoy,
me doy cuenta
de que és más cómodo
caminar...
por la acera de enfrente."

Manifestació 1-D

"El portaveu de la Plataforma pel Dret de Decidir, Gerard Fernández, ha remarcat aquest diumenge que la manifestació de dissabte en què 700.000 persones, segons l'organització, i 200.000, segons xifres dels cossos de seguretat, van exigir a Barcelona el dret de gestionar les infraestructures a Catalunya, no responia a "l'emprenyament" del ciutadà, sinó a un clam per reclamar a l'estat espanyol "dignitat" i "democràcia".

Aquest és un tros de la notícia de l'Avui, en referència a la manifestació de dissabte a Barcelona, organitzada per la Plataforma pel Dret a Decidir en contra de la gestió que fa el Govern Espanyol en les infraestructures catalanes.
Jo sincerement, sempre que llegeixo aquest tipus de notícia, no puc evitar que em facin gràcia... Segons l'organització hi havien 700.000 persones i segons la policia 200.000????? Això vol dir que 500.000 persones es van perdre pel camí i encara no les deuen haver trobat... Segurament algunes debien començar la marxa, i amb el fred i la multitud, debien decidir deixar-ho i anar a un bar a fer el cafetó.
Sincerament aquests càlculs tan perfectes, em recorden a altres èpoques...

Un espai pels maltractaments...

Fa poc, va ser el dia internacional contra la violència de gènere. Es celebra un cop cada any, però cada dia moren milers de persones en mans d'altres, que es creuen superiors, i que s'omplen la boca dient que estimen a les seves parelles. Quants cops hem sentit la famosa frase: "si no ets per mi no seràs per ningú?". Sé que és un tema que se'n parla molt, i tampoc pretenc centrar-me en la violència de gènere, ja que hi han molts altres tipus de maltractaments difícils de reconèixer i potser més dolorossos, i no hem pas d'anar gaire lluny per veuren...Tampoc vull fer cap discursset ni donar la meva opinió sobre el tema. Crec que el millor que es pot fer per consenciar a la societat, és donar menys estadístiques i posar-li noms. Que parlin ells...el vertaders protagonistes:

Anna, 22 anys
"Va passar quan tenia 16 anys. Els meus pares estaven separats i suposo que jo buscava amics i seguretat. Vaig trobar a un home a la discoteca amb el que em va resultar fàcil de parlar. Immediatament vaig sentir que podia confiar amb ell. Quan arribàrem a casa li vaig oferir un cafè. Jo necessitava companyia, perquè el meu pare havia marxat i l'apartament estava buit. El principi ell semblava content només per asseure'ns i parlar. Després va començar a petonejar-me. Li vaig dir que jo només volia parlar. Es va enfadar de cop, va treure un ganivet i me'l va posar al coll. Em va forçar a estirar-me a terra i em va violar. Em va semblar que allò no acabava mai i que estava ficant-me coses... No podia cridar. Vaig pensar que em mataria.
No sé quan temps va passar. Crec que vaig perdre el coneixament i quan vaig tornar en si, ell havia marxat. Estava molt adolorida i sagnava abundantment. Vaig banyar-me i després em vaig estirar al llit. No sentia res.
No tenia contusions a la cara, així que ningú notaria el que va passar. Dues setmanes més tard vaig començar a sentir-me malament, com si estigués malalta, i vaig descobrir que estava embarassada. Estava tan avergonyida per tot, que no em sentia capaç de dir-li a la meva mare i al meu pare, què havia passat. Només els hi vaig dir que havia estat un rollo d'una nit. Sé que ha estat una gran ajuda l'haver avortat a continuació, però, per ser honesta, em vaig sentir insensible durant tot el temps. Considerant-t'ho, suposo que encara estic en estat de shock. Quan finalment ho vaig explicar a algú, em vaig quedar molt descansada de que em cregueren. He tingut un pilot de somnis terribles-encara somio amb allò, però cada vegada menys-. Trobo difícil poder confiar amb la gent. Ara puc parlar d'això més fàcilment, i estic convençuda de que ell no tenia cap dret a esperar sexe només perquè el convidés a entrar, i que jo no tinc absolutament cap raó per sentir vergonya. Les coses van millorant... i estic veritablement contenta per haver escrit això."

Víctor,14 anys
"Jo vivia llavors amb la meva mare. Tenia un pare,però mai vaig saber a on vivia i la meva mare mai parlava d'ell. Com que era lent a l'escola, em portaven a una escola especial en autobús. Els altres nens em solien pegar per això -encara ho fan però ara em puc cuidar millor de mi mateix-.
La meva mare tenia un amic, un home vell que venia a casa nostra cada cap de setmana. Jo tenia uns 9 anys. No m'agradava molt perquè ell solia enriures de mi. Però la meva mare no em pegava si ell hi era aprop. després va venir el pitjor. Ell va començar a portar-me a l'habitació quan la meva mare estava comprant. M'introduia el seu membre. Em feia mal. Tenia por de dir-li a la meva mare per si em pegava, així que no sabia què fer. Va succeir unes quantes vegades. Una vegada la meva mare estava a casa mirant la televisió. I vaig anar i li vaig explicar. Em va contestar que no la molestés. Tot allò es va saber perquè jo estava jugant amb les meves pales i un noi gran va venir i em va obligar a baixar-me els pantalons i corre pel carrer. Tots reien de mi. Jo estava plorant i algú suposo que va trucar a la policia. Em van preguntar què havia passat. Llavors dos assistents socials van venir a casa a la nit. Em van portar a l'altra habitació perquè parlés lluny de la meva mare. Els hi vaig dir que no m'agradava en Pere (l'amic de la meva mare). Estava avergonyit de dir el que m'havia fet, però ells em van deixar xiuxiuejar-ho. La meva mare no em creia. Volia que ella fes fora en Pere de casa però només vaig aconseguir que s'enfadés amb mi. L'assistent social em va portar a una llar infantil sota custòdia. No m'agradava molt -volia estar a casa amb la meva mare, però cada vegada que venia acabàvem discutint-. Ara estic amb pares adoptius i m'agrada".

Les històries són completament verídiques, i explicades de la mateixa manera pels propis personatjes. L'únic que s'ha modificat són els noms.

El problema de Can Barça

A finals de la temporada passada, Samuel Eto'o, va sortir fent unes declaracions molt dures i contundents sobre diferents personatges de Can Barça. Al març d'aquest any, surt Puyol i diu que dins del vestuari hi falta solidaritat. Pocs mesos més tard parla Gudjohnsen dient que hi ha persones que no estan rendint el 100% de les seves possibilitats i no s'esforcen. I ara, polèmiques declaracions d'Edmilson. Segons Edmilson al vestidor hi ha més d'una ovella negra. A qui es refereix?(podeu votar a l'enquesta de peu de pàgina) La directiva, entrenador i companys estan d'acord amb les seves declaracions, però no amb les formes. Així doncs, ningú i pot posar un remei?És normal que Frank Rijkaard no assisteixi a la reunió que van fer els jugadors sobre aquestes declaracions?.
Laporta a principis de temporada va dir que aplicarien dràsticament el codi intern. On és aquest codi?Per què hi continuen havent els problemes de la temporada passada, i ningú no els soluciona, i a més intenten mantenir-ho en discreció?Qui falla aquí? Sens dubte, des del meu punt de vista, un entrenador no pot permetre això. Poder comença a faltar una mica de mà dura a Can Barça. I ja em perdonaràn, però si els "peixos grossos" de Can Barça està d'acord amb el que diu Edmilson, haurien de dimitir tots. Per què si veuen que és veritat, és culpa seva no haver-ho solucionat abans.... Els culers ja en començem a estar farts d'aquests "mal rotllos".
Ni el Barça és el millor quan guanya, ni el pitjor quan perd. Els equips no passen d'un extrem a l'altre amb una setmana, tot i que per les idees d'alguns culers sembli que sí... Però això fa massa temps que dura, i la gent que s'estima el Barça com jo, no volem que ens passi el mateix que va passar amb el Madrid fa quatre temporades... Hem de ser més inteligents, i per començar, aprendre a rentar els draps bruts a dins de casa. Que alguns calladets, estan més monus.

La monarquia espanyola

Que si el judici en contra de la publicació del Jueves per injúries a la corona, que si la crema de fotos a Girona, que si el cessament temporal de la convivència matrimonial entre l'excèntric Jaime Marichalar, i la nostra simpàtica Infanta Helena, que si la famosa frase ja, que passarà a la història, del "Por que no te callas?".... En pocs dies, la monarquia espanyola ha penjat d'un fil. I és que per primera vegada a la història, s'ha gosat obrir un diàleg interminable sobre el significat d'aquestes figures en la nostra vida, en la de tots.
Per si de cas algú té problemes d'amnèsia,el nostre rei honorable, va ser nomenat per Franco com a successor de la seva dictadura que durant anys i anys ens va deixar enrera de tota civilització i evolució (només cal veure el nivell de desenvolupament dels països nòrdics a partir de la segona guerra mundial, i el nostre nivell actual). El nostre rei honorable i la seva família viu amb els diners de tots plegats per representar el paper del "vagu" a la nostra societat. Que si viatges per qui, que si viatges per allà....pobrets que estressats que van i quanta feina que tenen!!!És incomprensible que els puguin fer treballar tant!!
Deixant de banda les ironies, resulta que aquest rei que no ha triat ningú (tot i que molts han acceptat) no se'l pot tocar!El Jueves fa una portada i se'ls jutja per injúries a la corona, i au judici i a pagar!més diners cap a la casa reial!
Un col·lectiu de joves cremen fotos del rei per defensar la publicació del Jueves i per fer-nos replantejar a tots la figura del rei, i au, judici i a pagar!més diners per la casa reial...(i a sobre els problemes que van tenir per poder declarar en català!!si la secretaria del jutge no entén el català, que contractin un traductor, o tornant a una commemorativa frase: Que n'aprenguin!!!que ve que parlen en basc els etarres). Ara, tal i com va dir en Carod-Rovira, cada dia es cremen fotos seves i ningú jutge als culpables...Si es crema una foto meva, o una foto de qualsevol, jutjaran els culpables?Nooooooo, és clar que no!!jo no sóc una figura tan important com el rei, però resulta que segons la constitució totes les persones tenim els mateixos drets i deures.
I com no parlar de la conversa(si és que se la pot anomenar així) de dos dictadors: Hugo Chavez (d'extrema esquerra) i el Rei Joan Carles (d'extrema dreta). No faré un debat sobre qui és més limitat dels dos, simplement dir que l'acte de no deixar parlar al President Zapatero i l'acte de fer callar amb un radical "Por que no te callas?" al president de Venezuela no són fets gaire democràtics per part de ningú. Enhorabona Zapatero perquè aquí vas començar la teva campanya política per les pròximes eleccions, defensant el teu gran amic Josep Maria Aznar. Vas quedar com un senyor(tot i morin-te de ganes de rajar igual o més que Chavez d'ell)... Així es guanyen els vots ;)

Sembla mentida que aquestes coses continuin passant el segle XXI...